Biografia
Lluís Domènech i Montaner va néixer el 27 de desembre de 1849 al carrer Ferran de Barcelona. Era fill de l’enquadernador barcelonès Pere Domènech Saló i de Maria Montaner Vila, d’una família benestant de Canet de Mar.
Domènech va estudiar primària i batxillerat a Barcelona i seguidament es matriculà a la Universitat de Barcelona, on el 1870 obtingué la llicenciatura de Ciències Exactes, Físiques i Naturals
El mateix any marxà a Madrid per matricular-se durant un any a l’Escola d’Enginyers i posteriorment a l’Escola Superior d’Arquitectura, on va obtenir el títol d’arquitecte el 13 de desembre de 1873.
Lluís Domènech i Montaner
Maria Montaner Vila, mare de Lluís Domènech i Montaner
Pere Domènech Saló, pare de Lluís Domènech i Montaner
Un cop acabats els seus estudis, va haver de fer-se càrrec del taller editorial del seu pare, que morí el mateix any. En aquella època, el Taller de Encuadernaciones de lujo, antiguas y modernas de Pere Domènech era un establiment consolidat, així que Lluís va dedicar-se plenament a projectes editorials que esdevingueren de referència, com la Biblioteca Arte y Letras.
És en aquesta època que Domènech dissenyà cobertes, il·lustracions i capçaleres de llibres, comptant també amb la col·laboració d’artistes reconeguts com Apel·les Mestres, Alexandre de Riquer o Josep Pascó per a la il·lustració de les seves col·leccions.
Paral·lelament al seu treball a l’editorial, i juntament amb el seu company arquitecte Josep Vilaseca, presentà diferents projectes a concursos, com el que es convocà per a la construcció del monument funerari a Anselm Clavé (1874). És en aquest moment que inicia la seva etapa com a arquitecte.
El 1875, mentre encara treballava al taller, s’incorporà com a professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on impartia diverses assignatures. Mentre va estar vinculat a l’Escola, Domènech va lluitar per modernitzar el pla d’estudis.
Historia General del Arte
El mateix 1875 es casà amb Maria Roura Carnasoltes, filla d’una de les nissagues més importants de navegants i propietaris de Canet de Mar. És per això que la família Domènech Roura passà llargues temporades a Canet de Mar, on Domènech hi establí el seu despatx i on acabaria fent, juntament amb el seu fill Pere i el seu gendre Francesc Guàrdia, la seva casa familiar: la Casa Domènech.
El 1878 publicà a la Renaixensa l’article “En busca d’una arquitectura nacional”, una gran declaració d’intencions que serà clau per a la creació d’una nova arquitectura, el Modernisme.
El 1879 publicà un estudi sobre el Claustre del Monestir de Sant Cugat a l’Album Pintoresch-Monumental de Catalunya, i el 1880, gràcies a la seva inquietud per trobar un nou estil, decidí viatjar amb Vilaseca per França, Alemanya, Suïssa, Àustria i Itàlia per conèixer l’obra arquitectònica d’aquests països. Domènech quedà meravellat pel romànic francès i el gòtic alemany, fet que el va empènyer a estudiar el romànic i el gòtic català en diferents períodes i a publicar diferents treballs sobre patrimoni, com l’estudi sobre el monestir de Sant Benet de Bages o el Monestir cistercenc de Poblet.
Domènech, influenciat per l’arquitectura europea però també per la del país, incorporà noves formes, estils i materials que caracteritzen la seva obra, com el ferro en les estructures, la construcció racional i funcional i la recuperació de la ceràmica i les arts decoratives, que havien quedat oblidades amb la industrialització. Però també integrà en la seva obra iconografia simbòlica, com imatges de bestiaris medievals, escuts heràldics, figures femenines i elements vegetals i florals.
Domènech s’inspirà en el passat per crear un nou estil, el Modernisme, però recuperant la identitat de Catalunya.
Maria Roura Carnasoltes, esposa de Lluís Domènech i Montaner
Un home compromès amb el país
Domènech, un home compromès amb la societat catalana, formà part de nombroses institucions, tant acadèmiques com culturals, com l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, la Junta Tècnica Municipal de Museus de Belles Arts, Indústries Artístiques i Reproduccions de Barcelona, la Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona o l’Ateneu Barcelonès, del qual fou escollit president en diverses ocasions.
Però també fou un personatge compromès amb el país a través de la política. Ja el 1869 era membre de la Jove Catalunya, una associació que volia anar més enllà del catalanisme cultural de la Renaixença. El 1882 ingressà al Centre Català, que redactà el 1885 un Memorial de Greuges que fou presentat a Alfons XII, una sèrie de reivindicacions polítiques, jurídiques i econòmiques que és considerat com el primer acte polític del catalanisme davant l’Estat Espanyol.
El 1887 el Centre Català s’escindí i es fundà la Lliga de Catalunya, de la qual en fou president el 1888. El 1891 es creava la Unió Catalanista, que també presidí, i que va redactar el projecte de bases per a la constitució regional catalana, que es presentaren a la primera assemblea catalanista a Manresa el març de 1892.
Amb l’entrada al segle XX, Domènech portà a terme una dilatada activitat política. L’any 1898, va ser un dels representants que va desplaçar-se a Madrid per lliurar el Missatge a la Reina Regent com a president de l’Ateneu Barcelonès. De fet, la presidència de l’Ateneu el portà també a encapçalar el 1901 la candidatura dels quatre presidents i fou escollit diputat a Madrid, fet que l’obligà a passar-hi temporades per tal de poder assistir a les sessions del Congreso de los Diputados i, entre 1901 i 1904, absentar-se de l’Escola d’Arquitectura. Malgrat que l’activitat política semblava fer minvar la projecció arquitectònica, durant els temps que va ser diputat a Corts, Domènech inicià l’etapa més culminant de la seva trajectòria professional, que el portà a ser guardonat, en diferents ocasions, pel concurs d’edificis que organitzava anualment l’Ajuntament de Barcelona.
Els últims anys
Al final de la seva vida, Domènech dedicà el seu temps a escriure sobre la història i l’heràldica de Catalunya, amb treballs com l’Armorial Històric de Catalunya (1921); Centcelles: baptisteri i cellae-memoriae de la primitiva església metropolitana de Tarragona (1921), el Nobiliari general català de llinatges (1923), redactat amb el seu fill Fèlix; Història i arquitectura del monestir de Poblet (publicada el 1925); la Iniquitat de Casp i la fi del Comtat d’Urgell (publicat el 1930) i les Ensenyes nacionals de Catalunya (publicada el 1936) pel seu fill Fèlix Domènech.
El 27 de desembre de 1923 Domènech morí a Barcelona, al carrer Diputació 285, gairebé quatre mesos després de l’inici del directori del general Primo de Rivera. Malgrat que Domènech sempre havia manifestat la voluntat de ser enterrat al cementiri de Canet de Mar, les autoritats primoriveristes ho desaconsellaren i els familiars van haver d’enterrant-lo en un nínxol del cementiri de Sant Gervasi de Barcelona.
Entre les autoritats que van assistir al funeral, hi havia Santiago Estapé i Pagès, en representació de la Mancomunitat de Catalunya; els canonges de la Junta de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i Andrés Martínez Vargas, rector de la Universitat de Barcelona. També encapçalava el seguici el president de la Lliga Regionalista, Ramon d’Abadal; exdiputats provincials, senadors i un nombre important de regidors catalanistes i republicans.